Mare de Déu de Núria
Tot un símbol de fertilitat
La Verge venerada per als qui volen tenir fills
Una talla romànica presideix el santuari de Núria i és objecte de veneració des de l’edat mitjana.
La Mare de Déu de Núria és una talla romànica del segle XII que es venera al santuari de Núria. És la patrona del Pirineu i de la diòcesi d’Urgell, i la seva història es perd en la llegenda.
Es diu que, al segle VIII, Sant Gil feia vida d’ermità a la vall i va esculpir una imatge de la Mare de Déu a qui li resava acompanyat dels pastors de l’entorn, que eren convocats amb un toc de campana. Sant Gil els donava de menjar d’una olla, per això la creu, la campana i l’olla són els símbols de Núria.
Durant la dominació musulmana, quan es van succeir les primeres persecucions contra els cristians, Sant Gil va amagar la imatge en una cova i va fugir de la vall. Segles més tard, el 1072, un pastor anomenat Amadeu va aixecar un petit santuari en aquell mateix lloc, i anys més tard hi van trobar la imatge. Segons explica la llegenda, la imatge volia quedar-se a Núria i no va poder ser portada en processó a Queralbs, per això es va decidir establir-hi allà el culte.
La talla, datada del segles XII o XIII, representa a Maria com a Verge Majestat i Tron de Saviesa. La Mare de Déu porta els cabells i les orelles al descobert, vesteix un mantellet de pastora i fa el gest d'agafar l'infant amb les dues mans. L’infant, que va vestit igual que ella, sosté un llibre amb l’esquerra i beneeix amb la mà dreta.
Moltes parelles que no aconsegueixen tenir fills pugen fins a Núria perquè es diu que aquesta Verge té el do de la fertilitat. Segons la llegenda, s’ha de seguir un ritual simbòlic: pregar davant la creu i posar el cap dins l’olla mentre es toca la campana. Segons diuen, a moltes parelles els ha funcionat!
