Mare de Déu de Núria
Una imatge molt venerada com a símbol de fertilitat
Una imatge molt venerada com a símbol de fertilitat
Segons la llegenda, qui s’acosta a Núria i segueix amb el ritual de la creu, l’olla i la campana, tindrà descendència.
La Mare de Déu de Núria, patrona del Pirineu i de la diòcesi d’Urgell, és una talla romànica del segle XII que es venera al santuari de Núria. La seva història, com la de moltes altres imatges religioses, es perd en la llegenda.
Els orígens de la veneració es remunten al segle VIII, quan Sant Gil va esculpir una imatge de la Verge mentre feia vida d’ermità a la vall. Els pastors de l’entorn eren convocats amb un toc de campana per a reunir-se al voltant de la creu i Sant Gil els donava de menjar d’una olla. Per això la creu, la campana i l’olla són els símbols de Núria.
Amb les primeres persecucions contra els cristians durant la dominació musulmana, Sant Gil va amagar la imatge en una cova i va fugir de la vall. No va ser fins al 1072 que un pastor anomenat Amadeu, buscant unes relíquies de Maria, va aixecar un petit santuari, on anys més tard es va trobar la imatge. Segons la llegenda, la imatge no va poder ser portada en processó a Queralbs perquè volia quedar-se a Núria, per això es va decidir establir-hi allà el culte.
Maria és representada com a Verge Majestat i Tron de Saviesa. Com a trets particulars, porta els cabells i les orelles al descobert, vesteix un mantellet de pastora i fa el gest d'agafar l'infant amb les dues mans. L’infant va vestit igual que ella, beneeix amb la mà dreta i sosté un llibre amb l’esquerra.
Es diu que aquesta Verge té el do de la fertilitat i per això moltes parelles que no aconsegueixen tenir fills pugen fins a Núria i segueixen amb el ritual simbòlic: pregar davant la creu i posar el cap dins l’olla mentre es toca la campana. No se sap l’origen de la tradició però a moltes parelles els ha funcionat. Sigui com sigui, és un dels motius pels quals aquesta Mare de Déu, i de retruc, el santuari i la vall, són tan populars.
